"Entre la fe i l'escepticisme"

Xavier Bertrana



La Sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'Autonomia i la pràctica política i institucional de l'Estat i la Generalitat durant el darrers anys han posat de manifest la incapacitat actual del federalisme per afirmar-se com un projecte polític amb una identitat pròpia. Avui el federalisme està més aprop de ser una teoria política i jurídica per entendre que l'organització territorial de l'Estat s'acosta a un unitarisme regionalitzat, que una idea amb capacitat per explicar la natura evolutiva de l'Estat de les Autonomies. La Sentència ha reduït l'Estatut a un "full de ruta" susceptible d'una negociació política incerta en el seu desplegament i, per aquesta raó, devaluat com a norma màxima d'autogovern de Catalunya.

L'edat de la inocència del federalisme s'ha acabat i la desafecció cap al principal partit que l'ha promogut és evident a través de l'actual cicle polític i electoral. Sense poder institucional ni una identitat política clara, el repte dels federalistes durant els propers anys és definir una narrativa estratègica renovada per alimentar el projecte polític del socialisme democràtic que sorgirà en el proper Congrés del PSC, a partir d'unes premisses compartides que l'allunyin dels extrems d'una fe gairebé irracional en les seves capacitats transformadores i d'un escepticisme que només ens pot fer caure en l'immobilisme. Al meu entendre, aquestes premises han de ser bàsicament tres.

La primera és reconèixer les insuficiències teòriques i pràctiques del projecte federal del PSC, amb una agenda incapaç de veure's ratificada a través de l'acció política, sobredimensionada en relació a les capacitats reals del partit per plantejar una reforma de l'Estat i, al mateix temps, sense una proposta de reforma de l'organització territorial i els esquemes de governança urbana consistent i viable i amb evidents dificultats, per tant, per connectar el federalisme amb un nou plantejament sobre el sistema institucional de la Generalitat de Catalunya i els seus reptes de futur.

En segon lloc, admetre que l'evolució federal de l'Estat només podrà sorgir de l'evolució i la reforma progressiva de l'Estat de les Autonomies. La proposta federal només sembla viable si es vincula amb un projecte de modernització de l'Estat que estigui en disposició d'abordar prioritàriament les febleses de la infrastructura institucional de diversos governs autonòmics, que (retro)alimenten la cultura unitària i corporativa de les elits polítiques, econòmiques i burocràtiques de l'Estat (i sovint d'algunes Comunitats Autònomes), i reprodueixen la incapacitat de les institucions centrals d'abordar les disfuncions estructurals de les estructures de governança del sistema autonòmic, dels seus marcs regulatoris, del sistema de transferències interregionals i de la seva justícia distributiva. Els dubtes (o la desconfiança) sobre la capacitat autonòmica per respondre als reptes de la descentralització i una governança moderna probablement són una de les causes de les dificultats de fer avançar l'Estat de les Autonomies en un sentit federal i, per tant, han de ser una de les raons per les quals el federalisme es promogui amb una visió més global de la complexitat del sistema autonòmic.

I d'aquí, la tercera premissa: assumir que el federalisme és un moviment dintre de certes possibilitats històriques, però si el federalisme català i l'espanyol no comparteixen una interpretació del concepte i del projecte federal, el federalisme difícilment es podrà afirmar amb una identitat pròpia en el futur, a través d'una acció política que no caigui en l'escepticisme i conegui en cada moment els límits i les possibilitats de la seva capacitat transformadora.