"Quan els partits es comporten com si Espanya fos un Estat federal"

Juan Rodríguez



La descentralització autonòmica ha tingut conseqüències polítiques fulminants entre els partits i les elits polítiques, fins a un punt de difícil retorn. Aquest és un fet empíric del que no s'acostumen a extreure les lliçons pertinents. L'Estat autonòmic ha modelat de facto les normes de funcionament, els hàbits i comportaments i les mentalitats dels nostres dirigents polítics d'una forma més federalitzant que no pas ells mateixos se n'adonen. Les ciències socials han identificat aquest fenomen com l'emergència de la 'política multinivell'. Inicialment pensat per entendre les relacions polítiques es donaven entre Estats i Unió Europea, avui ens és útil per entendre què està passant també dintre dels Estats quan aquests es descentralitzen. Podem observar aquest fenomen en àmbits diferents, sigui en la competència entre partits, en el funcionament intern dels partits o en la selecció i circulació de les elits polítiques.

D'una banda, la descentralització autonòmica ha influït profundament en la competència que es dóna entre partits i en el tipus d'estratègies que aquests utilitzen per tractar d'arribar al govern. L'exemple més clar és la pròpia forma organitzativa que adopten els partits: a Espanya podem trobar partits dits d'àmbit estatal, que es presenten a tot el territori espanyol, i partits d'àmbit no estatal (PANE), que només aspiren a representar una part del territori, de vegades una autonomia o fins i tot vàries. Si bé l'existència de PANE és un fenomen present a moltes democràcies federals o descentralitzades, la quantitat i la rellevància que aquests partits han assolit a Espanya no té comparació amb cap altre sistema polític. El més significatiu és que podem trobar PANE amb representació parlamentària pràcticament a tot arreu, amb poques excepcions (Madrid, Múrcia o Castella la Manxa), i no només a autonomies amb fets diferencials o amb forta identitat nacional pròpia. Molts d'ells han governat i governen a institucions autonòmiques i locals. La seva presència ha influït també en la disparitat d'estratègies i de relacions que els principals partits d'àmbit estatal (PP i PSOE) adopten per intentar governar arreu. En el govern central, és ben coneguda la particularitat espanyola de formar governs en minoria d'un sol partit, amb el recolzament dels principals partits nacionalistes catalans, bascos i canaris. En el nivell autonòmic, la situació és encara més pintoresca: PP i PSOE han adoptat tot tipus d'estratègies coalicionals per tal de millorar la seva posició política. Certament, PP i PSOE manifesten sovint que disposen d'un mateix discurs nacional arreu d'Espanya i tant un com l'altre critiquen el seu adversari quan aquest negocia i arriba a acords amb partits regionalistes o nacionalistes. Però a l'hora de la veritat, tothom fa el que pot i amb qui pot.

Un altre àmbit on es percep l'impacte de la descentralització és en el grau intern de descentralització en els partits, principalment PP i PSOE, que han de combinar la presència a tot el territori espanyol amb la voluntat de ser dominants en cada un dels espais de competència autonòmics. Alguns estudis posen de relleu que els partits espanyols estan desenvolupant una interessant dinàmica de lluita entre els seus centres de poder i les faccions territorials. Només cal pensar en alguns exemples recents de disputes a PP i PSOE per veure fins a quin punt els líders territorials d'aquests partits utilitzen el seu poder autonòmic per reptar els seus líders nacionals. Un fenomen interesantíssim en aquest sentit són les aliances que es donen entre PP, PSOE i IU amb organitzacions implantades a un sol territori (PSC, UPN o ICV). Molt particularment, l'aliança PSOE-PSC ha esdevingut una mena d'ovni a la constel·lació de partits europeus, amb l'únic precedent de l'aliança CDU-CSU a Alemanya. Es tracta d'un cas que ens planteja molts interrogants i deixa a l'aire una disjuntiva encara no resolta: és un únic partit o és una federació entre dos partits independents? La resposta no té interès únicament acadèmic. En realitat, la història de la relació entre PSOE i PSC reflecteix en bona mesura les virtuts i els límits del model autonòmic espanyol en les darrers trenta anys. I no és exagerat apuntar que el futur d'aquesta relació marcarà també l'esdevenir de l'Estat de les autonomies.